dilluns, 28 de novembre de 2016

Maltractament a la gent gran o nens i dones primer


Arran d'aquesta notícia m'ha vingut al cap l'enfonsament del Titànic. El mite del naufragi diu que davant un desastre cal salvar a dones i nens abans que els homes i per descomptat, abans que els vells. Ah!!!, fer-se vell, en general, és una alegria: vol dir que hi arribes! En canvi ser vell ... És complicat, és dur.
Segons aquesta notícia, que entenc vol donar compte sobre la feina feta, s'han detectat 42 casos de maltractament a gent gran entre 127 casos atesos (enfront d'11 casos del 2014). Tot sembla indicar que s'ha fet un ús excessiu de la detecció -mirar en excés- o derivació de possibles maltractaments, o que també, davant el dubte, s'ha optat pel recurs del "denunciar i després ja veurem".
Quan el diable no té què fer amb la cua espanta mosques i és això el que es desprèn tant de la creació d'aquest "equip multidiscipllinar", com de la mirada esbiaixada a l'hora d'enfocar l'objectiu al focus del maltractament. No és l'àmbit familiar el lloc, per excel·lència, on es produeixen els maltractaments però sí és l'àmbit familiar el lloc on Benestar Social s'ha proposat trobar-los. L'àmbit institucional i els serveis residencials geriàtrics són el lloc on el maltractament campa al seu aire.
En aquests espais residencials la connivència, la negligència i l'absència d'ètica personal i professional (o l'existència d'una ètica molt laxa), fa que dins passin coses terribles massa sovint amb la complicitat de tots: família, la mateixa institució i les Inspeccions de Benestar Social. És curiós que si preguntes si voldrien passar els últims temps (anys o mesos) de les seves vides en una Residència el 99,9% dels treballadors preguntats (gerocultors i tècnics) responen amb un NO. I no es tracta d'un NO qualsevol es tracta d'un NO rotund, esfereïdor, que emmudeix quan s'interroga al "perquè no?".
Ningú com ells saben de les violències amb majúscula però també de les microviolències quotidianes, de la solitud, de la suplantació en l'autodeterminació, de la manca de respecte, de la pèrdua de la identitat, del tracte infantilitzat, del maltractament psicològic, del tracte denigrant, de l'abús de poder i un llarguíssim etcètera.
Hi ha interès a ubicar el maltractament de la gent gran, sobretot, a l'àmbit de la família. És fantàstic veure com Benestar Social tot ho fa bé i les famílies tot ho fan malament. No deixa de ser un pas més en la destrucció de la institució de la família que es cou fa dècades.
No hi ha dubte, convé que la mirada d'aquest EAVA (que deu haver vingut per quedar-s'hi) enfoqui al veritable ull de l'huracà: el maltractament a les residencies geriàtriques és a dir en el si de les institucions que ells mateixos han creat.


dissabte, 19 de novembre de 2016

Radars

Si heu sentit parlar del projecte Radars , adreçat a  la gent gran que està sola, segur que us heu alineat immediatament amb les idees subjacents en el projecte: prevenció de la solitud a la vellesa i els seus resultats adversos així com  facilitar l’envelliment al propi entorn. Què bonic...oi?  Qualsevol esser humà vol el millor per l’altre, si més no perquè quan vol el millor pel pròxim, ho està volent per a ell mateix.

Quatre dades preses a corre cuita: a Catalunya hi ha un 18.3% de la població major de 65 anys de les quals  unes 450.000 persones  són majors de 80 anys; a la Comarca de l’Anoia són  20.132  les persones que tenen més de 65 anys i 3.059 que tenen més de 85 anys; Igualada compta amb 7.246 persones més grans de 65 anys de les quals 1.256 son més grans de 85 anys. D’aquestes 1.256 persones una bona part viu en centres residencials  d’Igualada o Comarca. A la Comarca hi ha 803 places residencials i 335 de centre de dia d’un total de  58.639 places residencials que hi ha a tot Catalunya.

Per altra banda  i respecte la dimensió de les llars ens trobem a la Comarca de l’Anoia  (2011) amb 9.816 llars d’una persona i 13.164 de dos persones i a Igualada amb 4.285 llars d’una persona i 4.532 llars amb dues persones. Aquestes dades ens donen informació sobre la inexistència de suport familiar directe derivat de la convivència a la mateixa llar de varies generacions.
D’aquestes dades s’entreveu tot un grup de gent gran major de 80-85 anys de la qual no es disposa de suficient informació o no està suficientment ben controlada por l’Administració i sobre la què es vol treballar mitjançant el projecte Ràdars.

A l’Ajuntament d’Igualada, i sobre el Radars es diu”cal remarcar que l’objectiu final és que la xarxa de Radars, formada per la ciutadania i liderada per l’Ajuntament, faciliti que aquelles persones destinatàries del projecte es vinculin amb la comunitat per facilitar l’envelliment al propi entorn”. No hi ha dubte de qui lidera el projecte, l’Ajuntament  i qui el duu a terme,  la ciutadania. A veure com es va desenvolupant

Tota mesura que tendeixi a donar suport al fet d’envellir, dins el propi entorn i com a subjecte actiu del propi envelliment, a priori pot ser aplaudida, no obstant  hi ha obstacles importants  per dur-la a terme: invasió de la privacitat, relacions  complicades amb la família,  dificultats de vinculació amb la ciutat i les seves ofertes culturals generalistes, etc., etc.

Exercir de radar requereix d’una mirada amb valors i principis ben arrelats (solidaritat, humanitat, empatia, sentit de pertinença a la comunitat, etc.) que no tothom té.  D’altra banda exercir de radar requereix de espais petits on la coneixença sigui real però respectuosa i les relacions veïnals fluides.

Si bé la funció d’aquesta xarxa es pregona  com de  utilitat per  la pròpia gent gran i per a les seves famílies, al meu entendre és  sobretot d’utilitat per el Serveis Socials de la gent gran i la dependència que poden veure reeixit el seu treball de manera més fàcil i còmode.  Hi ha massa  persones que viuen soles  al límit del que la vida humana (biològica i psicològica)  demana. Ja veurem que podem fer el ciutadà- radar al respecte a més de donar tranquil·litat als Serveis Socials de l’Ajuntament.  

dilluns, 31 d’octubre de 2016

Pobresa que no deixa veure el pobres

Les darreres tendències en acció social sobre la pobresa van orientades, com sempre, a eliminar la pobresa o, en el seu defecte, a reduir-la. Aquest objectiu és compartit per la societat en general i es visibilitza sobretot en les campanyes de les entitats d’acció social per a la sensibilització i eradicació (?), així com en l'augment d’ocupació i voluntariat que genera el fenomen de la pobresa.
Si es pensa que és eradicable vol dir que es pensa que la pobresa és evitable i de retruc que la riquesa ha de romandre al món. Suposem que sí, que és evitable. La pobresa s’ha fet tan complexa, com de fet ho és la nostra mateixa societat, tant que a l’acció social li ha calgut trossejar la bèstia per mirar, almenys, de fer-li queixalades.
Aquesta fragmentació i especialització de la pobresa no està clar que millori l’estat de la pobresa en si mateix si bé està clar que dóna una certa distorsió a la realitat del fenomen superant, fins i tot, el punt abstracte que aporten les estadístiques sobre aquesta. A aquesta línia fragmentadora es va sumar el 2015 la  Plataforma  Pobresa Zero  amb el seu  “12 mesos 12 fronts  centrada a identificar les grans causes de la pobresa (la desigualtat?), no en va Pobreza Zero agrupa “3.200 organitzacions de l'àmbit de l'acció social, la cooperació, la pau i els drets humans a Catalunya” i que aquest any ha fet un manifest per valorar els 12 mesos 12 fronts.
El lema “dividir per regnar” (divide y venceràs) aplicat al concepte de pobresa pot ser una eina útil de treball en el camp de l’acció social però difícilment la seva parcialitat pot representar la realitat social d'aquesta. Deu ser complicat  veure la pobresa energètica, els desnonaments, la infància en risc, pobresa juvenil, la gent gran i la misèria de les pensions, les cues per una intervenció quirúrgica, els menjadors socials, els sense sostre, sense veure al darrere persones i famílies en estat de necessitat diversa, ja siguin necessitats bàsiques: respirar, menjar, dormir, escalfar-se o necessitats de seguretat: habitatge, salut, ocupació , educació, etc.
Potser des del punt de vista estrictament operatiu d’accions per llimar la pobresa sigui útil  fragmentar el fenomen però res és gratis i centrar-se en alguna de les cares de la pobresa, al meu entendre, minimitza les seves dimensions reals i afavoreix la individualització de la responsabilitat social a favor de la responsabilitat individual.
Fem un flac favor a la societat i a nosaltres mateixos persistint en aquesta línia de comprensió de la pobresa que pot conduir, amb una mica de temps a desenvolupar i arrelar una mirada esbiaixada on es veu la pobresa però no es veuen els pobres. Un camí estrany i un preu molt alt pels qui declaren defensar l’eradicació de la pobresa.


dimecres, 19 d’octubre de 2016

Reflexions al voltant de la Salut Mental

Entre les múltiples efemèrides anuals relacionades amb la Salut, a l’octubre toca  insistir  en la Salut Mental. La OMS  explica  l’abast d’aquest problema en aquest  video editat per la campanya 2016.  Els països inverteixen poc en Salut Mental tot i que les xifres criden soles: 600 milions de persones afectades per depressió i ansietat; pèrdues billonaries en productivitat a les empreses; augment de nens en risc de patir trastorns exposats a pobresa, guerra i violència de tots tipus; etc. Aquest any es reivindica, especialment,  convertir la Salut Mental en una prioritat dels governs i dels sistemes de Salut.  La prioritat hauria de ser destriar què és i que no és objecte de la salut mental, és a dir de les “psi”.

En una societat  infectada pel virus de l’individualisme ens han inoculat que cadascú és responsable del seu èxit o fracàs, que els conflictes socials son assumptes personals  y que aquests conflictes socials i les frustracions laborals familiars i personals son problemes de salut mental. Davant tant individualisme les disciplines que  actualment gaudeixen d’una extraordinària expansió són les “psi”  (psiquiatria i la psicologia) ,si bé cada cop més a prop de convertir-se en un bé de consum més i en una  industria: la psicoterapeuta. Aquest èxit d’ les “psi” implica per a la persona una  expropiació de la salut mental que empeny a sentir que  sol no pot enfrontar-se a molts del successos vitals  i quotidians i que necessita  consultar a un professional.

Però  en les “psi” tot no són beneficis. Una forma de dany és donar tractaments a persones que realment no es beneficiaran d’ells com ara  tractar emocions de la vida quotidiana, saludables però desagradables, com a  problemes de salut mental. Així, la timidesa, el fracàs escolar, la sexualitat, etc. en definitiva qualsevol comportament que es desviï de la normalitat... estadística o d’allò acceptable socialment. Els sentiments de tristesa, por, indignació, ràbia, ansietat, etc. que apareixen en el context de situacions vitals difícils, encara que produeixin patiment psíquic són fonamentalment necessaris i adaptatius, de fet donen compte de la gravetat  de la situació que vivim i ens preparen per afrontar-la en la mesura del possible. Donar  antidepressius i fer una psicoteràpia, llarga o breu, té el perill de convertir en malaltia una resposta emocional dolorosa, però sana y adaptativa  i oferir falses esperances  quan el tractament que s’ofereix com a una solució, en cap cas resoldrà el problema social subjacent... generalment un problema de justícia social. El missatge implícit és que la persona es resigni i s’adapti a situacions social injustes.

D’altra banda, tant intervencionisme davant una reacció emocional dolorosa però sana infantilitza  i afavoreix que la persona consulti davant qualsevol adversitat que li produeixi malestar. Tot plegat  transmet, bàsicament, és que la persona no té recursos per a sortir endavant i que necessita d’un “expert” que el guiï o es faci càrrec de les seves emocions.  

Segurament l’auge i creixement de la “psi” tingui a veure a que  ens hem “encallat “en una concepció de la vida  lliure de patiment en lloc d’una vida en la que sapiguem manejar aquest patiment. Així és fàcil que teràpies i psicofàrmacs apareguin com remeis casi màgics que poden eliminar el malestar que pateixen les persones produït per l’enfrontament conscient amb la vida i amb els conflictes ordinaris.  



dilluns, 19 de setembre de 2016

La industria de l’amor

A la pràctica, per a ésser  un bon polígam casat  a l’home li cal desitjar moltes esposes i no sols  moltes companyes sexuals.  És segur que les esposes invertiran en la cura dels fills  cosa que no faran les companyes sexuals.  Però també o, per sobre de tot, li cal ser ric  per mantenir-les.

Històricament, en el 80% de les cultures humanes, als homes que van tenir poder se’ls  va permetre  la poligàmia.  De fet en totes les civilitzacions   els homes despòtics han dut a la pràctica la fantasia masculina definitiva: un harem format per centenar de dones joves i a ser possible custodiat per eunucs. Fruit del cansament, el desig de renovació o la riquesa, quan l’home busca noves esposes les busca més joves què la o les que ja té.

Ja que els matrimonis sempre tenen com a mínim una mica de reciprocitat, a mal dades  i emparant-se en exigències emocionals o econòmiques l’home pot renunciar a  noves esposes. Segons el llibre Guinness dels rècords del món, l’home amb més fills de la història (888) va ser un magrebí  que tenia l’evocatiu non de Mulay Ismail (1672 y 1727),  “l’assedegat de sang”, amb 4 esposes i un nombrós harem de concubines. Més que polígam, híperpolígam...és clar. Feina va tenir, doncs a més de repel·lir als centenars d’homes als quals va privar d’esposes a oprimir l’harem mitjançant la por,  l’empresonament o la mort.

 Segons el llibre Guinness dels rècords del món,  la dona que ostenta el rècord  amb més fills va ser una dona russa que va tenir 69 fills ( la majoria bessonades i trigèmins)
En contrast, la poliàndria resulta força escassa i es sustenta en entorns tant durs que els homes, ocasionalment, estan disposats a compartir una esposa  fins que les coses millorin.

Per estrany que pugui semblar, en una societat més lliure, la poligínia (forma de matrimoni polígam segons el qual un home pot contraure matrimoni amb més d’una dona) no és una cosa necessàriament dolenta per les dones. Una dona pot preferir compartir un marit ric que tenir l’atenció  sencera d’un marit pobre. Les co-esposes sovint  se avenen... Seria quelcom semblant a  “ vols ser la 4 esposa de George Cloney ( per citar un clàssic)  o la primera esposa de  Pere el mecànic”.

La monogàmia legal ha estat un acord entre homes més o menys poderosos per  minimitzar el costos de competició entre els homes.  D’aquí fàcilment es dedueix que igualitarisme i monogàmia  se emparellen com ho fan  despotisme i polígina.

La desigualtat ha permès que sorgeixi un altre tipus de poligínia:  els homes rics sostenen una esposa i una amant o es divorcien de les seves esposes després de 10 anys i les passen una pensió de manutenció per els fills al temps que es casen amb dones més joves. La premsa del cor és  l’aparador  d’aquestes pràctiques... lleugerament modificades i d’acord amb els temps que corren.

dimecres, 14 de setembre de 2016

L'embassament de Canelles


L’ Embassament de Canelles està situat entre les Comunitats Autònomes de Catalunya i Aragó; la central està ubicada al TM Os de Balaguer  i la presa meitat a Estopanyà (Osca) i  meitat a Os de Balaguer (Lleida).
És frontera natural entre Osca i Lleida i és el  segon embassament més gran de la Conca de l’Ebre. Es nodreix del Noguera Ribagorçana, del .....  Podeu trobar més informació en aquest enllaç link 1 i aquí link 2 i aquí  link 3  i link 4, aquest últim un document interessantíssim per reflexionar sobre el franquisme i les  seves obres gegantines  i la duresa extrema de les condicions laborals.

A data d’avui està a un 62,15% de la seva capacitat, fet que hem pogut comprovar durant el  recorregut en barca que vam realitzar l'11 de setembre de 2016.

Les marques  que deixa l’aigua , conforme baixa de nivell són molt visibles  i fins i tot espectaculars. Sembla ser que l’embasament, degut a la seva gran capacitat, solament s’ha pogut omplir una sola vegada des de la seva construcció. 

Geològicament i seguin al mestre  aquest recorregut el fem pel Sistema Pirinenc, i més concretament per la seva Unitat Sud pirinenca Central (tradicionalment coneguda amb el nom de les Serres Exteriors Prepirinenques). El recorregut  d’uns  12 km i a una alçada de 490 m discorre íntegrament dintre dels sectors més septentrionals del Mantell de la Serra de Sant Mamet – Serra de Montclús, per on fem un curt recorregut entre els afloraments dels materials mesozoics (cretàcics) i cenozoics (eocènics) que constitueixen aquesta unitat dels Pirineus .

Resulta  molt agradable  veure  les diferents tonalitat que agafa l’aigua de l’embassament en funció de  la llum solar.  Ho podem veure en aquestes tres fotografies preses en diferents horaris.  9;00h matí, migdia i cap el vespre.





Aquestes són algunes fotografies del recorregut matinal de Corça fins Mont-Rebei.   Una estona per gaudir de la bellesa de les parets de l’embassament amb l’afegit que ara miro a la dreta i estic a la província d’Osca i ara miro a l’esquerra i sóc a la provincia de  Lleida.






A continuació van fer una ruta de 8 km. Des de Montrebei a la  Pertussa i fins Corça. El primer tram que discorria per el congost de Mont- Rebei va causar una mica de vertigen entre alguns dels assistents.  Pel camí ens vam creuar amb molta gent que també excursionava. Per moments vaig sentir que estava a la Rambla de les Flors...
Després de dinar vam realitzar la segona part de la Sortida. Blancafort, Finestres, ...






Van tancar la  Sortida amb una estona dedicada a la pesca prop de l’embarcador de Corça, per cert  amb poca sort.



I el més important, tot el temps en molt bona companyia.  





L'embassament de Canelles


L’ Embassament de Canelles està situat entre les Comunitats Autònomes de Catalunya i Aragó; la central està ubicada al TM Os de Balaguer  i la presa meitat a Estopanyà (Osca) i  meitat a Os de Balaguer (Lleida).
És frontera natural entre Osca i Lleida i és el  segon embassament més gran de la Conca de l’Ebre. Es nodreix del Noguera Ribagorçana, del .....  Podeu trobar més informació en aquest enllaç link 1 i aquí link 2 i aquí  link 3  i link 4, aquest últim un document interessantíssim per reflexionar sobre el franquisme i les  seves obres gegantines  i la duresa extrema de les condicions laborals.

A data d’avui està a un 62,15% de la seva capacitat, fet que hem pogut comprovar durant el  recorregut en barca que vam realitzar l'11 de setembre de 2016.

Les marques  que deixa l’aigua , conforme baixa de nivell són molt visibles  i fins i tot espectaculars. Sembla ser que l’embasament, degut a la seva gran capacitat, solament s’ha pogut omplir una sola vegada des de la seva construcció. 

Geològicament i seguin al mestre  aquest recorregut el fem pel Sistema Pirinenc, i més concretament per la seva Unitat Sud pirinenca Central (tradicionalment coneguda amb el nom de les Serres Exteriors Prepirinenques). El recorregut  d’uns  12 km i a una alçada de 490 m discorre íntegrament dintre dels sectors més septentrionals del Mantell de la Serra de Sant Mamet – Serra de Montclús, per on fem un curt recorregut entre els afloraments dels materials mesozoics (cretàcics) i cenozoics (eocènics) que constitueixen aquesta unitat dels Pirineus .

Resulta  molt agradable  veure  les diferents tonalitat que agafa l’aigua de l’embassament en funció de  la llum solar.  Ho podem veure en aquestes tres fotografies preses en diferents horaris.  9;00h matí, migdia i cap el vespre.





Aquestes són algunes fotografies del recorregut matinal de Corça fins Mont-Rebei.   Una estona per gaudir de la bellesa de les parets de l’embassament amb l’afegit que ara miro a la dreta i estic a la província d’Osca i ara miro a l’esquerra i sóc a la provincia de  Lleida.






A continuació van fer una ruta de 8 km. Des de Montrebei a la  Pertussa i fins Corça. El primer tram que discorria per el congost de Mont- Rebei va causar una mica de vertigen entre alguns dels assistents.  Pel camí ens vam creuar amb molta gent que també excursionava. Per moments vaig sentir que estava a la Rambla de les Flors...
Després de dinar vam realitzar la segona part de la Sortida. Blancafort, Finestres, ...






Van tancar la  Sortida amb una estona dedicada a la pesca prop de l’embarcador de Corça, per cert  amb poca sort.



I el més important, tot el temps en molt bona companyia.