dimarts, 30 d’agost de 2016

Joves felicitat i delinqüència

Resulta demolidor passejar pels carrers  i racons de Barcelona, Granada o d’Igualada i  contemplar,   ni que sigui fugaçment, al jovent  perdut i sense saber que fer amb la seva vida. Las formes de manifestar aquesta desorientació són variades però amb punt comuns: l’abandonament escolar, l’acostament a l’alcohol i el cànnabis, al desordre i  la nocturnitat i, per sort, vorejar l’activitat delictiva, sense arribar-hi plenament.    

Martin Killias,  estudiós de la delinqüència juvenil  i que va estar a Barcelona el passat gener deia que “tenir la felicitat dels joves com a objectiu és el millor remei contra la delinqüència juvenil”. Tenir la felicitat  com a objectiu personal o social  és bo per si mateix i no solament per a no delinquir, sobretot si parlem de felicitat com a procés no con a objectiu. Amb felicitat o sense, la delinqüència  com a forma de vida és una mala vida.

Llikias descupabilitza tangencialment al pares i estén la responsabilitat cap a la “tribu” entesa com els adults que formen part del  context  relacional i la xarxa del jove. Afegeix com a fonamental l’ús del temps de lleure i no descuida la importància de la preparació per el món laboral fent una ’aposta directa per pràctiques, becariat etc., en la  línia d’oferir als joves experiències diverses  i àmplies per anar per la vida i viure-la satisfactòriament.

S’estima que hi ha  al voltant de un 5% de delinqüents en totes les societats  (riques o pobres) i des d’una mirada evolucionista s’explicaria per què si bé  la majoria de la  humanitat és col·laboradora, quedaria un nínxol per als que no ho són, per els  que opten per la competició en lloc de la cooperació, com a base del progrés personal.

De fet els humans som els animals (a vegades fins i tot racionals) que tenim una maduració que requereix més temps: 8 anys  d’infància i una llarga adolescència útil per aprendre més i acabar de madurar. Mentre els nostres cosins germans macacos completen la seva maduració en 2 anys.

Així, el comportament proper a la delinqüència, que sorgeix, seguint a Killias, de la manca de felicitat, i segons  els evolucionistes de la immaduresa humana, no deixen de ser respostes complementàries i no excloents a les quals podem anar afegint altres causes, com  el fet que  molt jovent no han tingut oportunitats i models per créixer  o ha tingut carències ambientals afectives i cognitives  per alimentar aquestes capacitats.


Les capacitats humanes es veuen afectades no sols  per el codi genètic sinó també pel codi postal i és aquest últim, al meu entendre, el que afecta a la felicitat.   

dimecres, 6 de juliol de 2016

Igualada amable

Igualada es defineix com  a ciutat amable a partir d’uns indicadors mediambientals: soroll, espais verds,  zones de vianants, zones pacificades de trànsit i proximitat als equipaments serveis.  Al web de l’Ajuntament d’Igualada hi ha més informació respecte aquesta Igualada amable.

Hi ha adjectius que gaudeixen una gran quantitat de sinònims. És el cas d’amable, que referit a una persona  pot substituir-se per  plaent, afable, afectuós, agradable, simpàtic, correcte, atent, cordial, cortès, sociable, tractable, delicat. Certament força  ambigus quan s’apliquen a la persona però encara més si s’empren per a definir una ciutat.

En el dia a dia aquesta amabilitat que desprèn la ciutat d’Igualada  és difícil de sentir, tot i que segons els indicadors tenim un arbre per persona,  un “eix amable” prop nostre, un espai verda a més de 50 metres,  uns equipaments municipals a menys de 100 metres, etc.

Per a molts treballadors Igualada és una ciutat-amable-dormitori, per molt altres la ciutat 
amable que els expulsà cap a l’estranger  o la que els acull el cap de setmana per fer la bugada i les carmanyoles.  

Al matí  a l’estació d’autobusos, el dia comença amb una llarga filera de gent fent cua per agafar la nostra estimada Hispano igualadina cap a Barcelona o rodalies,  mentre  a un banc proper, un home embolicat en  una manta dormia.

 És difícil trobar amable una ciutat que té gent sense sostre dormint al carrer i gent regirant els contenidors d’escombraries nit sí i nit també.



dimecres, 8 de juny de 2016

La pobresa visible del sense sostre

Hi ha indicadors automàtics de la qualitat d’una societat i el nombre de persones que viuen al carrer n’és un. En paraules de la Fundació Arrels: “a Barcelona hi ha prop de 3000 persones sense llar. La Xarxa d’atenció a Persones sense Llar afirma que 900 persones dormen directament al carrer, 600 en asentaments irregulars i la resta depen dels recursos públics i privats existens per passar la nit”.

Fa apenes 15 dies, la nit del 18 al 19 de maig que l’ Associació Arrels  va realitzar un recompte nocturn per a saber quantes persones dormen al carrer a la ciutat de Barcelona. El resultat  941 persones , la majoria homes i cap menor d’edat. Per dur a terme el recompte es van implicar de manera voluntària 930 persones, casi el mateix nombre de  censades. El president d’Arrels, en Ferran Busquets feia una crida ampliar els recomptes a la resta de municipis, més enllà del que ja s’han afegit: Lleida (71) Badalona (39) Sant Adrià del Besós (31),  Girona (60), ... M’agradaria saber que fa Igualada en aquest sentit.

Ser un sense sostre et col·loca al  límit extrem de l’exclusió social: sense habitatge, sense família, sense higiene, sense menjar, sense intimitat, sense seguretat, sense salut, sense, sense, sense i amb alguna o totes les pestes associades al malviure al carrer amb contacte directe amb la por i el fred. El sense sostre és exclòs, fins i tots, de la jerarquia de les necessitats de la piràmide de  Maslow, doncs no arriba ni a satisfer les necessitats que es recullen a la  seva base: necessitats fisiològiques.

Al carrer s’arriba a poc a poc  i sense fer soroll però quan s’arriba es torna molt difícil sortir i es necessita molt de temps. Al carrer ja s’ha perdut tot i la següent cosa  que queda per perdre és la vida...i quan   aquesta  es perd no tens ningú  que et plori i t’acomiadi a l’enterrament.  I això sense comptar que tot sense llar estan més proper a la mort que tu i que jo almenys 20 anys pel sol fet de viure al carrer.

 Altra pràctica que fa la pobresa molt visible és regirar en els contenidors. A Igualada és una pràctica instaurada i visible en algunes zones i en algunes franges horàries.

Dos suggeriments:  un, visibilitzar: per exemple que  en la premsa,  al  costat de les necrològiques  es   posi un comptador numèric  que  informi de l’estat  la pobresa visible; dos actuar des del govern local a “persuadir”  i animar a la ciutadania d’Igualada a ser més selectius i dipositar en els contenidors  allò que realment son escombraries, fet que poc a poc desanimaria la recerca entre les deixalles.


divendres, 29 d’abril de 2016

Lletra gran

A partir d’una edat que ronda els 45 anys, la presbícia o vista cansada és un fet comú entre les persones. Res especial, conseqüència de l’envelliment i prou.

S’estima que en l’actualitat un 80% de més de 45 anys i un 98 de majors de 65% té presbícia. Tenint en compte  el progressiu envelliment de la població i l’augment de l’esperança de vida, la vista cansada afecta a milions de persones a tot el món.  En el nostre  primer món és relativament  fàcil corregir aquests problema amb  unes ulleres. 

D’altra banda i novament en aquest primer món, les ulleres fa temps que van deixar de ser  un article de necessitat  per convertir-se en un article, complement de moda. Va contribuir una coneguda marca d’ulleres  que amb una musiqueta de fons de brindis , va començar a “regalar” per la compra d’unes ulleres,  dos ulleres per un euro més. Encara ara no entenc tanta generositat...

A manera de prova del cotó compteu  ulleres en actes de la vida quotidiana ( fent cua a Hisenda,  al  metge esperant torn,  activitats del casals o centres cívic, a la cua del peix, al camp de futbol, a les aules, ...) i  veureu quin munt de gent que porta ulleres.

La mare, gran lectora,  pertany a l’edat digital prehistòrica i s’estima més llegir un llibre que manipular un e-book.   Quan ara fa un 7 anys una editorial va llençar una col·lecció anomenada lletra gran, va acompanyar el llançament del producte amb  l’atribució, a l’ Agatha Christie, de l’impuls a l’ús  de la lletra gran, segons deien amb l’ afany de què les seves amigues la poguessin llegir. Tant fa si va ser la persona impulsora, el què sí és cert és que existeix la necessitat d’oferir  al mercat de lectors, llibres amb lletra gran. De moment no hi ha massa on triar i  el poc que hi ha es presenta com un exercici d’empatia i deferència per atendre una necessitat “especial” de la gent gran amb dificultats visuals…que, a la fi,  som la majoria en la societat actual envellida.

A partir d’una edat, quan vas a comprar un llibre,  la mida de la lletra  “importa” és rellevant i s’agraeix una certa generositat  i comoditat en la mida, tipografia,  marges, interlineat, etc.  Si la mida de la lletra  l’haguéssim d’expressar en talles de vestir, la majoria de gent, a partir dels 45 anys,  necessitem talla L, XL, o XXL.  

En qualsevol cas el què si sembla confirmat és que la lletra petita no ajuda a cuidar la vista, tinguis l’edat que tinguis. I tampoc es tracta d’anar traient la lupa per  llegir no sols el  prospecte del medicament, que no et queda més remei, sinó qualsevol full escrit que t’arriba a casa.

A grans problemes grans solucions. La lletra gran, aplicada a la vida quotidiana, segurament reduiria el nombre de persones que fan servir ulleres. Entenc que  des d’un punt de vista empresarial sigui afectar un sector (ulleres) per enlairar un altre (editorial) però si només parlem de sentit comú, millor tractar la causa, no la conseqüència. En definitiva  més lletra gran i menys ulleres...no?



dijous, 21 d’abril de 2016

Escepticèmia

Fa 26 anys, Pert Skrabanek y James McCormick van encunyar un terme bonic,  afinat i útil per anar per la vida: l’’escepticemia. Els autors van contraure les paraules escepticisme i septicemia la van definir com a” trastorn rar i de baixa  contagiositat. L’educació rebuda en les escoles de medicina pot arribar a conferir immunitat de per vida enfront de la mateixa” .

Tot i la baixa contagiositat i que en algunes facultats de medicina s’intenta vacunar als estudiants, la majoria de les vegades, no s’aconsegueix com bé sabem perquè ho patim com a pacients. Si dins la sanitat és difícil d’aplicar, en altres àmbits igual o més: política, educació, benestar social, ....
  
I tot aquest rotllo  m’ha vingut perquè ahir vaig veure un programa sobre les dietes d’aprimament en no sé quin canal que em va portar cap a la reflexió sobre l’escepticisme. Pel que fa a les dietes, potser la millor dieta és aquella que té per ingredients  el pensament crític,  l’ètica professional i la ment oberta. Amb aquests tres elements  poden fer més per la pèrdua de pes que totes les dietes del món i, a més, és de franc.


Una proposta,  a més de fer  els mots encreuats i altres entreteniments proveu de llegir algunes de les notícies (no el continent que fa el redactor de torn sinó el contingut) penjades al nostre infoanoia  o altre mitjà  del vostre grat  i feu-lo  com si tinguéssiu un atac d’escepticemia.  Segur que mica en mica li trobeu el gust. 

dilluns, 28 de març de 2016

Com fer per fer desaparèixer la pobresa

Dies enrere a l' anoiadiari apareixia una noticia sobre la pobresa  on el titular, segurament, ho deia tot. Automàticament em va recordar allò de que als pobres el cuida la església i al rics els cuida el govern i que el ric menja i el pobre s’alimenta.  Ai...!!!! Està clar que no han canviat tant les coses.

La pobresa és socialment molesta, genera incomoditat i necessitem  atenuar aquesta mena d’evocació penosa que suposa parlar de pobresa.  D’aquí els innumerables intents de provar de dir el mateix d’una manera... “correcta”?  Al final tantes voltes no són més que altra forma de negar la realitat.

La pobresa és,  pràcticament,  una paraula malsonant plena de motivacions politico-econòmiques i motivacions socials i culturals.  Recordeu allò de països subdesenvolupats (terme que acaba designant just el què vol ocultar) més endavant substituït per països en vies de desenvolupament...

Els eufemismes per referir-se a la pobresa evolucionen de la mà del propi canvi social no obstant les maneres de referir-se a ella en els darrers temps comença a ser preocupant: l’exclusió social i subdividint o multiplicant el concepte, la pobresa energètica o la vulnerabilitat alimentària en són exemples.

Les classificacions polític-administratives de la pobresa les tenim  més integrades i fins i tot , mentalment” separades de la mateixa pobresa. Tots sabem que és un subsidi, una PIRMI,...

A mi em costa imaginar-me un pobre que sigui vulnerable només en l’aspecte alimentari o que ho sigui només per aigua, llum, gas, ..., o que sigui “econòmicament dèbil” i el què és pitjor, que resoldre aquests aspectes parcial el tregui de la pobresa . En definitiva, que aquesta sigui la manera d’enfrontar-.se a la pobresa.  Em pregunto què se n’ha fet del pobre i de la pobresa “integral”? Potser ser “vulnerable alimentari” o pobre energètic fa quela discriminació i marginació siguin menors o que els prejudicis socials es redueixin? No sé, potser la qüestió és que si esmicolem la pobresa i verbalitzem els subtipus  de la (?) la pobresa,  no farem que desaparegui però potser contribuïm a  reduir-la.   

Sóc partidària de dir pobre i pobresa en lloc de tant eufemisme  provinent, mira per on, del mateix Tercer Sector i de les Administracions que se suposa que el combaten.


Almenys com deia Jaume Perich i  corrobora mil vegades en Vicenç Navarro no sols és més fàcil que entri en el cel un pobre que un ric sinó que té moltes més possibilitats de fer-ho uns quants anys abans”...i es que el pobre sempre s’ha sentit disposat a fer qualsevol cosa per arribar al cel abans que el ric. 

dissabte, 19 de març de 2016

Professió habitual

Et terme professió habitual, especialment si parlem de professió habitual respecte a la Incapacitat Permanent Total per a la professió habitual, és un terme que  s’està quedant obsolet. La Seguretat Social considera que una IPT és aquella que inhabilitat al treballador per a la realització de totes o de les   tasques fonamental de la seva professió però que li permet dedicar-se a altre professió diferent de la seva.
Aquest tipus d’incapacitat comporta serioses polèmiques i discussions jurídiques. L’esperit del legislador a l’hora de crear la IPT va ser l’existència de la professió habitual.  Es començava d’aprenent en una feina que donava el sustento  i s’acabava d’especialista fins l’ocàs laboral . Si entremig sorgia una IPT no havia dubte respecte a quina era la seva professió habitual.
La manca de treball per a tots fa que la vida laboral d’un treballador o treballadora sigui “molt rica” en experiències...diverses i sobretot  precàries. Abans aquesta experiència laboral en feines temporals i introductòries eren pròpies de l’etapa d’aprenentatge laboral i conduïen a una feina fixa i ben definida. La seva pèrdua ha comportat canvis i adaptacions continus i a acceptar feines que, en principi, no figuraven en l’horitzó laboral de ningú.
Tant canvis condueixen a desdibuixar la “feina habitual” el que fa pensar que aquesta va camí d’extingir-se.  Per posar un exemple, un treballador que hagi estat paleta, amb la crisi del totxo pot haver passat per diverses situacions i professions laborals: cambrer, gerocultor, pintor, peó, etc., i tenir una IPT mentre treballava de peó. La Seguretat Social abans i ara  considera com a professió habitual, aquella en la què es produeix la incapacitat.  La casuística pot ser molt variada però el què es segur és que en aquests moments de Crisi, abunden situacions on la professió habitual, en el moment de la incapacitat és, inexistent i falsa. El perjudicat, com sempre, el treballador.

L’adaptació laboral, en el sentit d’acceptar feines que no coincideixen amb la professió habitual, és un fet més corrent del que podem creure. Per descomptat, encara gràcies de poder tenir feina però si  les coses no canvien farà falta demanar canvis legislatius en la manera d’entendre la professió habitual per no trobar-se amb  pensions desastroses.