dilluns, 19 de setembre de 2016

La industria de l’amor

A la pràctica, per a ésser  un bon polígam casat  a l’home li cal desitjar moltes esposes i no sols  moltes companyes sexuals.  És segur que les esposes invertiran en la cura dels fills  cosa que no faran les companyes sexuals.  Però també o, per sobre de tot, li cal ser ric  per mantenir-les.

Històricament, en el 80% de les cultures humanes, als homes que van tenir poder se’ls  va permetre  la poligàmia.  De fet en totes les civilitzacions   els homes despòtics han dut a la pràctica la fantasia masculina definitiva: un harem format per centenar de dones joves i a ser possible custodiat per eunucs. Fruit del cansament, el desig de renovació o la riquesa, quan l’home busca noves esposes les busca més joves què la o les que ja té.

Ja que els matrimonis sempre tenen com a mínim una mica de reciprocitat, a mal dades  i emparant-se en exigències emocionals o econòmiques l’home pot renunciar a  noves esposes. Segons el llibre Guinness dels rècords del món, l’home amb més fills de la història (888) va ser un magrebí  que tenia l’evocatiu non de Mulay Ismail (1672 y 1727),  “l’assedegat de sang”, amb 4 esposes i un nombrós harem de concubines. Més que polígam, híperpolígam...és clar. Feina va tenir, doncs a més de repel·lir als centenars d’homes als quals va privar d’esposes a oprimir l’harem mitjançant la por,  l’empresonament o la mort.

 Segons el llibre Guinness dels rècords del món,  la dona que ostenta el rècord  amb més fills va ser una dona russa que va tenir 69 fills ( la majoria bessonades i trigèmins)
En contrast, la poliàndria resulta força escassa i es sustenta en entorns tant durs que els homes, ocasionalment, estan disposats a compartir una esposa  fins que les coses millorin.

Per estrany que pugui semblar, en una societat més lliure, la poligínia (forma de matrimoni polígam segons el qual un home pot contraure matrimoni amb més d’una dona) no és una cosa necessàriament dolenta per les dones. Una dona pot preferir compartir un marit ric que tenir l’atenció  sencera d’un marit pobre. Les co-esposes sovint  se avenen... Seria quelcom semblant a  “ vols ser la 4 esposa de George Cloney ( per citar un clàssic)  o la primera esposa de  Pere el mecànic”.

La monogàmia legal ha estat un acord entre homes més o menys poderosos per  minimitzar el costos de competició entre els homes.  D’aquí fàcilment es dedueix que igualitarisme i monogàmia  se emparellen com ho fan  despotisme i polígina.

La desigualtat ha permès que sorgeixi un altre tipus de poligínia:  els homes rics sostenen una esposa i una amant o es divorcien de les seves esposes després de 10 anys i les passen una pensió de manutenció per els fills al temps que es casen amb dones més joves. La premsa del cor és  l’aparador  d’aquestes pràctiques... lleugerament modificades i d’acord amb els temps que corren.

dimecres, 14 de setembre de 2016

L'embassament de Canelles


L’ Embassament de Canelles està situat entre les Comunitats Autònomes de Catalunya i Aragó; la central està ubicada al TM Os de Balaguer  i la presa meitat a Estopanyà (Osca) i  meitat a Os de Balaguer (Lleida).
És frontera natural entre Osca i Lleida i és el  segon embassament més gran de la Conca de l’Ebre. Es nodreix del Noguera Ribagorçana, del .....  Podeu trobar més informació en aquest enllaç link 1 i aquí link 2 i aquí  link 3  i link 4, aquest últim un document interessantíssim per reflexionar sobre el franquisme i les  seves obres gegantines  i la duresa extrema de les condicions laborals.

A data d’avui està a un 62,15% de la seva capacitat, fet que hem pogut comprovar durant el  recorregut en barca que vam realitzar l'11 de setembre de 2016.

Les marques  que deixa l’aigua , conforme baixa de nivell són molt visibles  i fins i tot espectaculars. Sembla ser que l’embasament, degut a la seva gran capacitat, solament s’ha pogut omplir una sola vegada des de la seva construcció. 

Geològicament i seguin al mestre  aquest recorregut el fem pel Sistema Pirinenc, i més concretament per la seva Unitat Sud pirinenca Central (tradicionalment coneguda amb el nom de les Serres Exteriors Prepirinenques). El recorregut  d’uns  12 km i a una alçada de 490 m discorre íntegrament dintre dels sectors més septentrionals del Mantell de la Serra de Sant Mamet – Serra de Montclús, per on fem un curt recorregut entre els afloraments dels materials mesozoics (cretàcics) i cenozoics (eocènics) que constitueixen aquesta unitat dels Pirineus .

Resulta  molt agradable  veure  les diferents tonalitat que agafa l’aigua de l’embassament en funció de  la llum solar.  Ho podem veure en aquestes tres fotografies preses en diferents horaris.  9;00h matí, migdia i cap el vespre.





Aquestes són algunes fotografies del recorregut matinal de Corça fins Mont-Rebei.   Una estona per gaudir de la bellesa de les parets de l’embassament amb l’afegit que ara miro a la dreta i estic a la província d’Osca i ara miro a l’esquerra i sóc a la provincia de  Lleida.






A continuació van fer una ruta de 8 km. Des de Montrebei a la  Pertussa i fins Corça. El primer tram que discorria per el congost de Mont- Rebei va causar una mica de vertigen entre alguns dels assistents.  Pel camí ens vam creuar amb molta gent que també excursionava. Per moments vaig sentir que estava a la Rambla de les Flors...
Després de dinar vam realitzar la segona part de la Sortida. Blancafort, Finestres, ...






Van tancar la  Sortida amb una estona dedicada a la pesca prop de l’embarcador de Corça, per cert  amb poca sort.



I el més important, tot el temps en molt bona companyia.  





L'embassament de Canelles


L’ Embassament de Canelles està situat entre les Comunitats Autònomes de Catalunya i Aragó; la central està ubicada al TM Os de Balaguer  i la presa meitat a Estopanyà (Osca) i  meitat a Os de Balaguer (Lleida).
És frontera natural entre Osca i Lleida i és el  segon embassament més gran de la Conca de l’Ebre. Es nodreix del Noguera Ribagorçana, del .....  Podeu trobar més informació en aquest enllaç link 1 i aquí link 2 i aquí  link 3  i link 4, aquest últim un document interessantíssim per reflexionar sobre el franquisme i les  seves obres gegantines  i la duresa extrema de les condicions laborals.

A data d’avui està a un 62,15% de la seva capacitat, fet que hem pogut comprovar durant el  recorregut en barca que vam realitzar l'11 de setembre de 2016.

Les marques  que deixa l’aigua , conforme baixa de nivell són molt visibles  i fins i tot espectaculars. Sembla ser que l’embasament, degut a la seva gran capacitat, solament s’ha pogut omplir una sola vegada des de la seva construcció. 

Geològicament i seguin al mestre  aquest recorregut el fem pel Sistema Pirinenc, i més concretament per la seva Unitat Sud pirinenca Central (tradicionalment coneguda amb el nom de les Serres Exteriors Prepirinenques). El recorregut  d’uns  12 km i a una alçada de 490 m discorre íntegrament dintre dels sectors més septentrionals del Mantell de la Serra de Sant Mamet – Serra de Montclús, per on fem un curt recorregut entre els afloraments dels materials mesozoics (cretàcics) i cenozoics (eocènics) que constitueixen aquesta unitat dels Pirineus .

Resulta  molt agradable  veure  les diferents tonalitat que agafa l’aigua de l’embassament en funció de  la llum solar.  Ho podem veure en aquestes tres fotografies preses en diferents horaris.  9;00h matí, migdia i cap el vespre.





Aquestes són algunes fotografies del recorregut matinal de Corça fins Mont-Rebei.   Una estona per gaudir de la bellesa de les parets de l’embassament amb l’afegit que ara miro a la dreta i estic a la província d’Osca i ara miro a l’esquerra i sóc a la provincia de  Lleida.






A continuació van fer una ruta de 8 km. Des de Montrebei a la  Pertussa i fins Corça. El primer tram que discorria per el congost de Mont- Rebei va causar una mica de vertigen entre alguns dels assistents.  Pel camí ens vam creuar amb molta gent que també excursionava. Per moments vaig sentir que estava a la Rambla de les Flors...
Després de dinar vam realitzar la segona part de la Sortida. Blancafort, Finestres, ...






Van tancar la  Sortida amb una estona dedicada a la pesca prop de l’embarcador de Corça, per cert  amb poca sort.



I el més important, tot el temps en molt bona companyia.  





Què te a veure una cosa i l’altra?

Si llegiu aquestes tres noticies una sobre la gent gran , altra  sobre l’abandonament de mascotes, i  una tercera sobre l’acolliment familiar   de menors desemparats, veureu que el nexe d’unió entre totes tres notícies  és l’abandonament.  Sobre les xifres que es donen possiblement algunes estiguin una mica inflades. Així quant a la gent gran es parla de 175.000 persones  a tot Catalunya que pateixen soledat i 220 sol·licituds a  Amics de la gent gran per obtenir companyia; per l’abandonament de mascotes  (en general gossos i gats)es  parla de 150.000 animals abandonats a España;  i 7.000 nens desemparats a Catalunya.

És evident que les xifres no són comparables ni fiables  i que segueixen la línia oberta fa temps de quantificar qualsevol fenomen que pugui ser evitable i que es pugui preveure . En qualsevol cas  sí que son indicatives del funcionament humà i del funcionament social.

Què una bona part de la gent gran  pateix soledat, és un fet  que cada dia abunda més i que té moltes expressions una d’elles la  immensa soledat que es viu tant a les residències geriàtriques  com a les llars unifamiliars.    Hem tret als avis de les llars més o menys  intergeneracionals  per abocar-los a la Residència i altres fórmules afins i ho hem fet tots nosaltres; I ho hem justificat a partir d’unes prioritats que hem creat, també, nosaltres mateixos.

Quant a la demanda de  companyia  de voluntaris per a gent gran resulta difícil aplaudir la idea quan la família a la qual pertany l’avi  fa desistiment de les seves obligacions i és realment la que provoca aquesta soledat. És conegut l’exemple “estàndard”  del nét que no va a veure l’avi mentre  un amic seu, voluntari, li fa la companyia. No sé a vosaltres però a mi em recorda aquella manera genuïnament humana de crear ocupació i que se exemplifica en obrir forats i després tapar aquests mateixos forats.

Quan a la demanda d’acolliment familiar per menors desemparats, sense ànim de jutjar ningú i menys a mi mateixa que tinc un gos a casa, crida l’atenció a la disponibilitat que tenim, per exemple,  per adoptar un gos, en tot el sentit de la paraula “adoptar” i la poca solidaritat i compromís cap a la nostre espècie humana, en aquesta cas representada en nen desemparats.

El gènere humà és, organitzativament, de petit grup (la família) i com a molt fa petits grups (el clan) però d’un temps cap aquí ens hem entestat en fer l’entramat humà  de grans grups, imitant  animals socials com les formigues o les abelles. La socialització en “grans grups” dels quals la  llar d’infants,  la residència geriàtrica o centre de dia, són una mostra, capgiren  la forma òptima, de relacionar-nos i ens aboca, més d’hora que tard a una  soledat impossible d’eludir.

 Per mi que cal tornar  al petit grup, a la família, l’ entorn  humà  per excel·lència.  


dimarts, 6 de setembre de 2016

Fragment de la sortida geològica per la comarca de la Noguera

 Sortida Geològica  per la Noguera.


Una bona vista del Montsec de Rúbies prop de Vilanova de Meià i de camí a  Montmagastre







En aquesta fotografia Montmagastre és el turó que apareix al final a la dreta de la fotografia vist des de la carretera sense asfaltar que porta a Sta. Maria de Meià.

En aquesta parada hem pujat al turò de Montmagastre. Recomano aquests links (link1 i link2  i link3) per saber-ne més del que va ser un  castell medieval i l’esglèsia de Sant Miquel del segle XVII.

El turó de Montmagastre es pot veure desde molt lluny i des de molts punt de la Noguera. Per exemple en aquesta fotografia es pot veure Montmagastre des de un camí que porta a Sta. Maria de Meià.  Té forma de piràmide amb 762 m. d’alçada. I un desnivell de 175 m.  A dalt de tot del Montmagastre la  vista és  magnifica, amplià i ampla. Potser per la forma piramidal se sent una mica de vertigen i de calor. Estem al setembre.

 En paraules de Mata-Perelló, J.M.* : “… Cal dir que aquest turó de una forma molt interessant, fins al put d´esser considerat un diapir. Al turó, es troben afloraments dels materials carbonatats cretàcics del Maastrichtià, argiles del Garumnià; així com nivells de guixos i argiles triàsiques del Keuper. En realitat, aquest turó no és un diapir, sinó un fragment dels encavalcaments de les Serres Marginals Pirinenques. Així, els materials cretàcics encavalquen als cenozoics de la Depressió Geològica de l´Ebre, mitjançant la plasticitat dels materials triàsics del Keuper. El turó, te una forma característica, amb un vèrtex molt pronunciat, essent visible des de diferents indrets de la comarca


Efectivament aquesta sortida la fem a data 3 de setembre de 2016  sobre les  17:00 hores, la calor convida a desistir de pujar, no obstant el grup es troba molt motivat i pugem  fins el punt geodèsic, fent paradetes de respir,  contemplació de la natura i conversa saludable.






Els voltor atreuen la nostra atenció. Al principi tot just albirem un o dos voltors i conforme pugen els dos voltors inicials  es tornen un grup de 30-40 rapinyaires.
Semblen voltors comuns però no em sabem prou. Estan tant a prop que creus que  els pots tocar. El vol d’aquestes rapinyaires silenciós i estalviador (aprofiten els corrents d’aire per planejar) transmet tranquil·litat.  

Corre un aire deliciós  que olora a calor i a sec. Es una mica de vent  d’aquell que es produeix en alçades que no queden protegides.   Des de dalt es veu aquest paisatge de la fotografia on identifico “relieves en cuesta”  sobre materials  cenozoics de l´Oligocè.



Un aspecte dels relieves en cuesta, visibles des del turó de Montmagastre, mirant cap el Sud-Est.


.
Ja de baixada  veiem i toquem un menhir  i ens queden pendents els dolmen de Cal Farré.




Queden ganes de tornar a la Noguera.


 *MATA-PERELLÓ, J.M; .SANZ BALAGUÉ, J. i FONT SOLDEVILA, J. (2016).- Recorregut de recerca geològica per la comarca de la Noguera: des de la Foradada a Montsonís, Rubió, Alós de Balaguer, als Coms i a la Serra de Sant Mamet. Inèdit. 16 pàgines. Manresa

dimarts, 30 d’agost de 2016

Joves felicitat i delinqüència

Resulta demolidor passejar pels carrers  i racons de Barcelona, Granada o d’Igualada i  contemplar,   ni que sigui fugaçment, al jovent  perdut i sense saber que fer amb la seva vida. Las formes de manifestar aquesta desorientació són variades però amb punt comuns: l’abandonament escolar, l’acostament a l’alcohol i el cànnabis, al desordre i  la nocturnitat i, per sort, vorejar l’activitat delictiva, sense arribar-hi plenament.    

Martin Killias,  estudiós de la delinqüència juvenil  i que va estar a Barcelona el passat gener deia que “tenir la felicitat dels joves com a objectiu és el millor remei contra la delinqüència juvenil”. Tenir la felicitat  com a objectiu personal o social  és bo per si mateix i no solament per a no delinquir, sobretot si parlem de felicitat com a procés no con a objectiu. Amb felicitat o sense, la delinqüència  com a forma de vida és una mala vida.

Llikias descupabilitza tangencialment al pares i estén la responsabilitat cap a la “tribu” entesa com els adults que formen part del  context  relacional i la xarxa del jove. Afegeix com a fonamental l’ús del temps de lleure i no descuida la importància de la preparació per el món laboral fent una ’aposta directa per pràctiques, becariat etc., en la  línia d’oferir als joves experiències diverses  i àmplies per anar per la vida i viure-la satisfactòriament.

S’estima que hi ha  al voltant de un 5% de delinqüents en totes les societats  (riques o pobres) i des d’una mirada evolucionista s’explicaria per què si bé  la majoria de la  humanitat és col·laboradora, quedaria un nínxol per als que no ho són, per els  que opten per la competició en lloc de la cooperació, com a base del progrés personal.

De fet els humans som els animals (a vegades fins i tot racionals) que tenim una maduració que requereix més temps: 8 anys  d’infància i una llarga adolescència útil per aprendre més i acabar de madurar. Mentre els nostres cosins germans macacos completen la seva maduració en 2 anys.

Així, el comportament proper a la delinqüència, que sorgeix, seguint a Killias, de la manca de felicitat, i segons  els evolucionistes de la immaduresa humana, no deixen de ser respostes complementàries i no excloents a les quals podem anar afegint altres causes, com  el fet que  molt jovent no han tingut oportunitats i models per créixer  o ha tingut carències ambientals afectives i cognitives  per alimentar aquestes capacitats.


Les capacitats humanes es veuen afectades no sols  per el codi genètic sinó també pel codi postal i és aquest últim, al meu entendre, el que afecta a la felicitat.   

dimecres, 6 de juliol de 2016

Igualada amable

Igualada es defineix com  a ciutat amable a partir d’uns indicadors mediambientals: soroll, espais verds,  zones de vianants, zones pacificades de trànsit i proximitat als equipaments serveis.  Al web de l’Ajuntament d’Igualada hi ha més informació respecte aquesta Igualada amable.

Hi ha adjectius que gaudeixen una gran quantitat de sinònims. És el cas d’amable, que referit a una persona  pot substituir-se per  plaent, afable, afectuós, agradable, simpàtic, correcte, atent, cordial, cortès, sociable, tractable, delicat. Certament força  ambigus quan s’apliquen a la persona però encara més si s’empren per a definir una ciutat.

En el dia a dia aquesta amabilitat que desprèn la ciutat d’Igualada  és difícil de sentir, tot i que segons els indicadors tenim un arbre per persona,  un “eix amable” prop nostre, un espai verda a més de 50 metres,  uns equipaments municipals a menys de 100 metres, etc.

Per a molts treballadors Igualada és una ciutat-amable-dormitori, per molt altres la ciutat 
amable que els expulsà cap a l’estranger  o la que els acull el cap de setmana per fer la bugada i les carmanyoles.  

Al matí  a l’estació d’autobusos, el dia comença amb una llarga filera de gent fent cua per agafar la nostra estimada Hispano igualadina cap a Barcelona o rodalies,  mentre  a un banc proper, un home embolicat en  una manta dormia.

 És difícil trobar amable una ciutat que té gent sense sostre dormint al carrer i gent regirant els contenidors d’escombraries nit sí i nit també.